Arpes

Tot comença amb una idea. Potser voleu entrar en una formació que ja existeix o crear-ne una de nova? Potser voleu portar la vostra manera de tocar a un nivell completament nou?

Mireu amb ulls nous cadascun dels sistemes implicats, per poder després fer-los treballar junts amb facilitat!

L’anatomia funcional al cor de la vostra tècnica, al servei de la música!

A totes les arpistes i a tots els arpistes que gaudeixen continuant comprenent, aprenent i sentint,
aquest llibre és per a vosaltres!

Forma part d’una gran col·lecció dedicada a optimitzar la manera de tocar dels músics, i es nodreix de la llarga experiència del seu autor i de les reflexions que van donar forma a la meva formació amb Marc. Tan complet com és, continuarà vivint i enriquint-se a mesura que passi de mà en mà i de músic en músic!

A través d’aquestes pàgines, Marc Papillon us ofereix una connexió amb el cos, amb el seu funcionament magnífic i amb els reptes instrumentals que se’n deriven. El llibre és una font preciosa d’informació que us donarà les claus per refinar la vostra manera de tocar i superar-vos. Perquè sí, hi ha realment un abans i un després d’aquesta mena de lectura i d’aquesta mena de trobada: la revelació d’allò de què cadascun de nosaltres és capaç.

Chloé Ducray

La propiocepció es defineix com la capacitat de l’individu de conèixer la posició del seu cos en l’espai, o de cada dit en relació amb els altres, i d’avaluar la resistència contra la qual es duu a terme una tasca motora. Més precisament, la propiocepció té tres propietats: 1/ el sentit de la posició, que informa contínuament l’individu de l’angle de cada articulació i, per tant, de la posició de les extremitats les unes respecte de les altres i respecte del cos; 2/ el sentit del moviment (cinestèsia), que correspon alhora a una sensació de velocitat, d’amplitud i de direcció; 3/ el sentit de la força. La sensació propioceptiva neix de l’estimulació de diversos receptors situats per tot el cos del músic: receptors visuals, cutanis, musculars, tendinosos, articulars i vestibulars. Per exemple, en un passatge especialment delicat, el gest és tan ràpid que la vista ja no aporta cap informació al músic. Per situar en l’espai els dits independents i calibrar-ne els moviments, el músic es recolzarà, doncs, en la propiocepció…