Guitarres, baixos, llaüts, ukuleles, mandolines, uds, banjos, sitars i balalaiques

Tot comença amb una idea. Potser voleu entrar en una formació que ja existeix o crear-ne una de nova? Potser voleu portar la vostra manera de tocar a un nivell completament nou?

Mireu amb ulls nous cadascun dels sistemes implicats, per poder després fer-los treballar junts amb facilitat:

L’anatomia funcional al cor de la vostra tècnica, al servei de la música!

Guitarrista, llaütista i professor.

No es pot negar: qüestionar-se és en si mateix un privilegi.

El privilegi de poder seguir camins diferents per arribar a un objectiu. El privilegi d’ajustar aquest objectiu segons les noves necessitats i les noves descobertes. Em sento privilegiat de fer aquest ofici, o més exactament els oficis de la música. Per a mi, els principals són l’escenari i l’ensenyament. Els períodes de qüestionament han estat dels més fecunds de la meva vida musical.

Vaig començar a llegir el llibre «Anatomia del músic» un dia qualsevol, en una pausa entre dues classes al conservatori. Ja no vaig veure l’alumne següent de la mateixa manera: és impossible no pensar en la informació i les reflexions que ofereix aquest text.

Cal reconèixer a Marc el mèrit d’haver posat nom a tantes coses de l’existència de les quals sens dubte ja sospitàvem. Aspectes amb què lluitem i que aquí trobem organitzats en sistemes, relacionats els uns amb els altres, perquè els puguem domesticar.

Vaig créixer amb la guitarra clàssica. I sens dubte la naturalesa inestable i en evolució constant d’aquest instrument em va animar a obrir el meu interès a altres instruments de la mateixa família: les cordes polsades antigues (llaüts, guitarra barroca, tiorba…), per no parlar de l’atracció de nous repertoris antics.

Posar en perspectiva l’enfocament físic i conceptual de cadascun d’aquests instruments no només és apassionant, sinó també beneficiós. Ens empeny a adaptar constantment la nostra escolta, els nostres dits, el nostre cos.

Llibres com «Anatomia del músic» ens recorden que un gest ha de continuar sent musical. I que pot ser alhora bell, sa, eficaç i agradable. I el plaer ens és ben preuat! Un músic que gaudeix tocant és, potencialment, capaç de fer gaudir els altres. No és aquest un dels nostres primers objectius? Ben lluny de la proesa com a fi en si mateixa o, pitjor encara, com a mitjà per guanyar un concurs de qualsevol mena. M’agrada pensar que cadascun de nosaltres és, en almenys una petita cosa, encara que sigui una de sola, el millor de tots. Una simple frase d’una peça, una digitació inspirada, un vibrato en una sola nota: ningú no la tocarà tan bé com nosaltres. Tots som únics.

Recordo l’època en què era un jove estudiant a l’Accademia Chigiana i a la Universitat de Siena. Un senyor molt distingit, un noble escocès, venia cada dia a assistir a les classes de guitarra entre els murs medievals del Palazzo Chigi-Saracini. Un dia, durant la pausa, parlant de concursos (encara que el mateix es podria dir dels concerts o de qualsevol altra manera de transmetre el propi art), aquest home va dir una cosa que no he oblidat mai: «Si s’han de fer concursos, és per donar el millor d’un mateix. Anar-hi per guanyar no seria gaire amable amb els altres.» D’això en dedueixo que un músic ha de continuar sent un cavaller.

Gabriele Natilla, guitarrista, llaütista i professor.