Pianistes, clavecinistes, organistes i acordionistes

Tot comença amb una idea. Potser voleu entrar en una formació que ja existeix o crear-ne una de nova? Potser voleu portar la vostra manera de tocar a un nivell completament nou?

Mireu amb ulls nous cadascun dels sistemes implicats, per poder després fer-los treballar junts amb facilitat!

L’anatomia funcional al cor de la vostra tècnica, al servei de la música!

Som alhora intèrprets i improvisadors, compositors de l’instant. La urgència de la música que portem a dins, que forja el nostre vincle indestructible amb l’instrument, condició essencial sense la qual no ens podríem sentir del tot lliures d’improvisar cada frase melòdica i rítmica i de crear i modelar tot el nostre imaginari musical, de vegades ens fa oblidar el nostre cos físic.

No m’estendré aquí sobre la importància que té per a nosaltres, els músics, estar en simbiosi total amb el nostre instrument. Tanmateix, és precisament aquesta simbiosi la que pot causar problemes en algun moment de la carrera, perquè podem oblidar senzillament «l’humà» estudiant sense descans, establint noves rutines de treball que tendeixen a allargar-se cada vegada més; en resum, posant el llistó molt alt, potser de vegades massa.

Hi afegiria que els pianistes de jazz, com a improvisadors, correm una mica més de risc que la mitjana, perquè en general toquem en públic durant més temps que els nostres col·legues clàssics: les actuacions als clubs sovint inclouen tres sets de 45 minuts cadascun, cosa que també ens enfronta al problema de la resistència.

També tenim una tendència natural a compensar en excés el volum del nostre instrument tocant amb tanta força i tant de pes com podem, ja que a l’escenari i als assajos gairebé sempre estem envoltats d’instruments amplificats i d’una bateria, i la lluita és desigual. Tot i així, he de precisar que m’encanta la bateria!

Per no fer-me mal, amb el temps vaig anar comprenent la importància de tenir una millor consciència i percepció de la nostra anatomia, així com algunes nocions de relaxació. Els nostres preciosos dits, molt sol·licitats, no surten del no-res: estan connectats a la mà, que al seu torn està connectada a l’avantbraç, després al braç, a l’espatlla, a la cintura escapular i a la columna vertebral. Tot comença a l’esquena, de la qual hem d’anar prenent consciència per aconseguir després enfortir-la. És molt important poder implicar tota la cadena quan toquem una nota.

Sol amb si mateix i amb les exigències d’una pràctica instrumental d’alt nivell, l’instrumentista emprèn un camí els riscos físics del qual no mesura realment.

Ser ajudat és essencial als meus ulls, o als meus dits, si m’ho permeteu…

Marc Papillon s’ha convertit en una referència imprescindible en aquest àmbit; té un coneixement i una experiència únics en la matèria, aplicables a tots els instruments musicals i a tots els estils de música.

El seu llibre sobre els teclats es revela com una eina indispensable per perfeccionar el nostre coneixement dels esquemes biomecànics del cos i ajudar-nos a harmonitzar millor el nostre esperit musical i el nostre cos. Totes les qüestions amb què es troba, o es trobarà un dia, un pianista professional s’hi tracten amb claredat i precisió.

Aquest volum és imprescindible.

Manuel Rocheman – Pianista de jazz

L’antropologia ens ensenya que els primers gestos musicals de la prehistòria van néixer d’una necessitat humana de ressonància amb el món, i que el cant i la dansa, formes d’encarnació en el sentit etimològic (carne = carn, el cos), no hi eren absents.

Durant molt de temps, el cos va ser el gran oblidat dels discursos sobre l’educació musical, especialment entre els instrumentistes. Si disciplines heretades de les tradicions de l’Àsia oriental, com el ioga, el taitxí o el qigong, s’inclouen avui de vegades en els plans d’estudis dels conservatoris, al costat de la tècnica Alexander, el Body Mapping o el Pilates, és perquè ens hem adonat no només que l’alineació corporal millora considerablement la relació de ressonància entre un cos i un instrument en l’espai, sinó sobretot que el coneixement que el músic té del seu propi cos transforma la seva relació amb la música i la manera com s’adreça tant al públic com al seu instrument.

El llibre de Marc Papillon és el fruit d’una llarga experiència que combina coneixement anatòmic i sensibilitat. Al llarg de tres actes dedicats als teclistes (pianos, clavecins, orgues, sintetitzadors i acordió), l’autor deconstrueix algunes expressions que de vegades s’apliquen a la postura i proposa altres models basats en l’escolta i la confiança en un mateix: allò que ens acosta els uns als altres, l’anatomia humana, tant com allò que fa únic cadascun de nosaltres.

El vocabulari anatòmic, ricament il·lustrat amb fotografies, permet al lector prendre consciència personalment dels elements presentats.

Com a acordionista, concertista i professor, la relació amb el cos sempre m’ha estat essencial. Veig aquest llibre com una eina meravellosa per continuar aquesta recerca amb el meu instrument-pulmó, l’acordió, i per acompanyar els meus alumnes en la seva expressió.

Per totes aquestes raons, recomano de tot cor aquest llibre!

Vincent Lhermet

Acordionista i professor al Conservatoire national supérieur de musique et de danse de Paris.