Veu i beatbox

Tot comença amb una idea. Potser voleu entrar en una formació que ja existeix o crear-ne una de nova? Potser voleu portar la vostra manera de tocar a un nivell completament nou?

Mireu amb ulls nous cadascun dels sistemes implicats, per poder després fer-los treballar junts amb facilitat:

- Sistema de l’eix vertical: dels peus al cap, passant per la pelvis i la columna vertebral

- Sistema de l’eix horitzontal: la cintura escapular, formada per dos omòplats i dues clavícules

- Sistema manual: els braços, els avantbraços i les mans

- Sistema respiratori: el diafragma i el sòl pelvià, els músculs abdominals i glutis

- El sistema vibrador: els plecs vocals, situats a la laringe (la gola) just per sobre de la tràquea

- El sistema ressonador: la gola/faringe i la boca (tracte vocal), el vel del paladar

- El sistema articulador: la llengua

- El sistema de l’expressió facial: la cara i els llavis

- El sistema de la intenció: la música i el sentit artístic, la sensibilitat.

L’anatomia funcional al cor de la vostra tècnica, al servei de la música!

Per a mi, el human beatbox és ple de misteris.

D’on surten realment els sons? Com es produeixen? Amb quins mitjans? Quins músculs i quines articulacions hi intervenen?

Només unes quantes nocions «bàsiques» són al meu abast, a partir del que sento físicament (llavis, veu, alè, llengua, etc.)

Però, com que no soc anatomista, em faig moltes preguntes.

Segur que no soc l’únic que se les fa.

Les meves úniques fonts d’aprenentatge provenen d’intercanvis, trobades i converses en diversos esdeveniments de beatbox.

Formar part d’una escena (underground) l’objectiu de la qual és en part simplement descobrir sons nous, sense saber realment com funciona aquesta màquina que anomenem cos, és per a mi alhora una pregunta i una proesa.

De fet, els misteris del human beatbox provenen en gran part de la nostra carn, del nostre organisme, de la nostra fisonomia i de moltes altres coses…

Tanmateix, en sabem molt poca cosa.

Els beatboxers d’avui són autèntics acròbates dels músculs facials.

Per això, els músics «performers» tenim tot l’interès a aprendre com més aviat millor a dosificar els nostres esforços de la manera més adequada, per aprendre a estalviar energia i, per tant, a durar en el temps.

Aquest llibre ens dona les claus bàsiques per comprendre aquest instrument orgànic que tots tenim.

El que pot beneficiar els artistes vocals pot beneficiar igualment els professors que volen enriquir els seus coneixements per transmetre aquest art.

Alexinho – Beatboxer, campió del món de beatbox

Recordo la primera vegada que vaig pujar a un escenari per cantar una cançó que havia escrit, lletra i música. Acabava de fer vint anys. Va ser un amor a primera vista… el descobriment d’un espai on de seguida em vaig sentir a casa. Els anys anteriors havia viscut la mala experiència dels dits que em tremolaven durant els exàmens de guitarra. Però aquell dia, malgrat el trac, malgrat el cor que em bategava amb força al pit, la veu no em va tremolar; les meves paraules i les meves notes hi eren, sense vacil·lacions, sense oblits. Una sensació de felicitat, d’eufòria i de poder des dels primers instants… El món es podia haver ensorrat al meu voltant; jo era dreta davant d’un públic que m’escoltava! I just després, les ganes de tornar-hi com més aviat millor. Podria dir que em vaig llançar a l’aigua i que, un cop a l’aigua, vaig descobrir que era un peix!

Encara avui, l’escenari és per a mi un lloc especial i singular. Una barreja d’espai obert al món i d’espai completament íntim, on tota llibertat és possible. En això s’assembla a l’escriptura. Només que quan escrius estàs sola amb tu mateixa, mentre que a l’escenari et trobes sola amb tothom! Un lloc on es troben altres contraris, com sentir-se alhora «una altra» i «profundament una mateixa».

Vaig començar a cantar simplement per compartir amb un públic les cançons que escrivia. Sense cap tècnica, sense haver treballat la veu, la postura ni la interpretació… I de cançó en cançó, d’escenari en escenari, em vaig trobar convertida en cantant…

Canto…

Per vestir les hores grises / I pintar el cel de blau
Ser a Venècia en un tancar i obrir d’ulls / Sentir el sol quan plou
I embriagar-me quan arriba la nit / Per no tenir més por del llop
Al fons del bosc, al fons del pou / Per qualsevol cosa, per no res…

Després vaig seguir tota mena de cursos: cant, teatre, mim, clown, interpretació… Em vaig entrenar a «moure’m» a l’escenari, a «parlar», a respirar, a cantar! La veu em va jugar diverses males passades. Vaig visitar foniatres i logopedes… Vaig aprendre a escoltar-la, a sentir-la, a notar quan es cansava, a no maltractar-la. A dominar-la, en certa manera. També vaig aprendre a conèixer-me millor, amb les meves febleses i les meves forces. Marc em va proposar un treball de recerca basat en el funcionament del cos en associació amb la ment i les emocions.

Anatomia del músic. Aquest llibre fa honor al seu títol. Tot i així, no m’imaginava l’aventura que m’esperava, tan apassionant i tan complexa alhora! Llegir-lo és realment com partir a descobrir la vida al fons dels oceans!

Però més enllà d’una descripció, i fins i tot d’una dissecció, meravellosament il·lustrada pàgina rere pàgina, més enllà de la quantitat fenomenal d’informació que reuneix, més enllà de les seves recerques i de la passió que ens transmet, Marc Papillon ens fa prendre consciència dels orígens i de les repercussions dels nostres gestos; ens ajuda a comprendre d’on ve un determinat dolor; i ens ajuda a ajustar la nostra postura, els nostres gestos i la nostra respiració a les nostres necessitats. També ens dona «claus» per «reunir» el que físicament es pot reunir, per no deixar-nos desbordar per molèsties afegides quan apareixen les dificultats.

Pel que fa a mi, això és l’essencial del que en retindré. Sense oblidar que, al capdavall, en el cor de les seves recerques sempre hi ha l’art, la música, la felicitat d’aprendre, el plaer de tocar i, és clar, l’ésser humà, imperfecte per definició!

Postscriptum: Alguns noms de músculs que no havia sentit mai em van fer somiar… Plats deliciosos o pics rocosos? Al final vaig optar per una excursió a la muntanya, a través d’aquests quants versos que vaig escriure per divertir-me:

Escalar els cims del Gran Serrat,
Baixar per la cara posterior, i anar
A mullar-se els peus a l’aigua glaçada dels Rodons Menors…
Escalfar-se al sol… protegir-se el front,
Pujar cap a la Gàlea fins al Masseter,
Davallar pels Romboides, prendre una bona alenada d’aire,
Allà, saludar Sa Eminència Hipotenar,
I sopar a la plaça del Quadrat Lumbar, carrer de les Arts.

Nathalie Solence – Cantant – Cantautora